© Edicions de la Ela Geminada
© Autor: Ernst Robert Curtius
© traducció Marc Jiménez Buzzi
Edició i introducció: Antoni Martí Monterde
I.S.B.N.: 978-84-938587-8-0


Humanisme, sempre en crisi

És la d'aquest Ilibre una aportació escaient i remarcable per tres grans raons. La primera —del tot prèvia i al marge— té a veure amb una deliberada qüestió comparativa: quantes llengües i cultures de demografia equiparable amb la catalana són capaces d'una publicació d'aquest gruix?; des de quantes hi ha la possibilitat de generar sobre els treballs que hi són aplegats un estudi introductori i una versió d'aquest nivell de professionalitat?; i, encara —postil•la intencionada—, hi ha aquí prou públic lector —i comprador!— per a un producte altrament tant d'agrair entre lletraferits d'ofici?

La segona raó és la referible al redescobriment d'un fins ara, per a molts, auctor unius libri: Ernst Robert Curtius, que aquí se'ns revela, no ja com el gran romanista de l'Europäische Literatur und lateinisches Mittelalter (1948), amb què de sempre l'han identificat tot de generacions de filòlegs que s'hi han nodrit profitosament, sinó també com un assagista que, sense renunciar a l'erudició de què està amerat, sap reflexionar críticament sobre la vida cultural del seu temps al mateix compàs que les vicissituds històriques que la sacsegen.

En aquest sentit, la introducció de Martí Monterde fa el fet quant al degut enquadrament de l'autor en les coordenades espacials i temporals en què aquest es va moure. Després, cadascú pel seu compte pot entretenir-se a focalitzar alguns dels aspectes d'aquests escrits de Curtius, relativament heterogenis, que més ineluctablement reten deute al Zeitgeist d'aquelles primeres dècades del XX.

Per citar-ne ara aquí només tres: a) la contrareacció a «la fugida quietista als mons asiàtics del nirvana» (pàg. 103) i a «el tomb de la mirada d'Occident a Orient que s'ha produït d'ençà de l'inici de la guerra mundial» (pàg. 106), i que, pel nostre compte, bé podríem il•lustrar amb un sol nom de coetani i connacional de Curtius tot i que evidentment a les seves antípodes: Hermann Hesse; b) la fascinació exercida durant els anys vint sobre certes elits intel•lectuals europees per la figura de Mussolini, de qui es pondera la «saviesa política» (pàg. 169), se'l lloa per la repressió que exerceix contra «l'alcoholisme i... l'alcavoteria!» (pàg.171) o se'l considera millor garant de la «llibertat» que no pas la Komintern (pàg. 263); c) la malfiança envers la psicoanàlisi, reductivament equiparada amb «hostilitat a la cultura» (pàg. 283) per tal com aquella presentaria aquesta com «un sistema d'inhibicions perilloses».

Ara: si obviem trets inequívocament epocals com els al•ludits, i si alhora també deixem de banda l'anguniosa fe en una Roma —la de 1924!— civilitzadora de la «barbàrie procedent de Moscou o de Chicago» (pàg. 195), així com l'error d'atribuir a l'energumen vociferant del «¡que inventen ellos!» exigència de cosmopolitisme per a Espanya (pàg. 225), el cert és que el magisteri de Curtius —i aquesta fóra la tercera raó de l'encert i de l'oportunitat de divulgar-lo entre nosaltres— es manté amb renovada vigència.

Heus-ne ací algunes mostres en (es)forçada síntesi: afirmació de l'humanisme com a «testimoni viu de la comunitat cultural occidental» (pàg. 133), fruit d'una ciència, basada en l'estudi de textos antics (pàg. 135), concebuda com a «ascesi» i com a «renúncia» (pàg. 136-137), amb vista sobretot a «l'explicació de la llengua i les creacions lingüístiques» (pàg. 247), en ploma d'uns crítics destinats a «combatre la vanitat desmesurada dels escriptors» (pàg. 237) i que, com a bons lectors, no han pas de creure's «en possessió d'una ortodòxia patentada, ja sigui de mena moral, estètica o científica» (pàg. 208), a risc en cas contrari de no fer altre paper que el de simple «sermonejador» (ibíd.), ans més aviat han de bregar per aquell «universalisme» consistent a «poder veure de lluny el que és proper, i de prop el que és Ilunyà» (pàg. 207), de manera que, a la invocació de Virgili i de I'Eneida, hagi de ser possible sentir «més simpatia pels honors tributats a Antènor que pel culte de sant Antoni» (pàg. 181), així com també reconèixer-se incapaç d'entendre «un catolicisme que glorifica l'odi dels pobles» (pàg. 364).

Altrament, si bé avui no convindríem a veure en «l'hel•lenisme de Goethe» una cosa així com un antídot «contra l'orientalisme» (pàg. 293), no per això ens estarem de coincidir en el fet que «l'any commemoratiu de Goethe té un significat polític» (pàg. 298): el propi dels «veritables clàssics que són polítics "sense saber-ho", per tal com desencadenen conseqüències polítiques» (pàg. 294).

Un fet, aquest, que Curtius aplica tot seguit «al cas de les nacions petites que recolzen les seves pretensions estatals en les seves obres culturals» (pàg. 294).

I de les quals pretensions és una obra cultural modèlica l'edició, l'estudi i la traducció d'aquest humanisme representat per Curtius i, llavors com ara, sempre en crisi...

Escrit per: Josep Murgades
Publicat: Caràcters, núm. 61


Crisi de l'humanisme, autor: Ernst Robert Curtius, edició: Antoni Martí Monterde
traducció: Marc Jiménez Buzzi, ©Edicions de la ela geminada