LA LITERATURA DEMOLIDA (coberta )
Karl Kraus.
L'Espill núm. 20
Traducció: Marc Jiménez Buzzi

Viena, en la seva conversió en en gran ciutat, l'estan demolint. Amb les cases velles cauen els últims pilars dels nostres records, i ben aviat una pala irreverent haurà arrasat també el Cafè Griensteidl. Així ho ha decidit el seu propietari, i les conseqüències són difícils de preveure. La nostra literatura va cap a un període d’intempèrie, els fils de la producció literària seran cruelment tallats. A partir d’ara el cenacle literari haurà de celebrar a casa les seves reunions. La vida professional, però, amb els seus nerviosismes i agitacions de tota mena, tenia lloc en aquest Cafè, que com cap altre semblava l’indicat per a ser el centre de l’activitat literària. No poques prestacions asseguraven a l’antic local un lloc d’honor en la història literària. ¿Qui no se’n recorda de la quantitat, del tot aclaparadora, de diaris i revistes, que feia de la visita al nostre Cafè una veritable necessitat fins i tot per a aquells que no delejaven cafè? ¿És necessari dir res dels volums complets de l’Enciclopèdia Meyer, que, deixats en lloc ben accessible, feien possible que qualsevol literat s’apropiés de cultura? ¿O dels estris d’escriptura, dels quals hom disposava generosament i que us permetien no deixar escapar aquelles pensades que us arribaven a la imprevista? Concretament, els escriptors més joves són els que més trobaran a faltar la intimitat de l’interior vienès, el qual compensava les mancances de comoditat amb un escreix d’atmosfera inspiradora. Només el gran corrent d’aire que de vegades creuava aquell Cafè idíl·lic era sentit pels parroquians més sensibles com una falta d’estil, i en els darrers temps els casos de joves escriptors que pagaven l’esforçada productivitat al preu d’algun reumatisme s’havien multiplicat. És evident també que, en un Cafè tan excepcional com aquest, l’ambient literari havia de contagiar fins i tot els cambrers, que, d’una manera natural, s’havien anat adaptant al medi. Ja en la seva fisonomia s’expressava una certa compenetració amb la pruïja artística dels clients, o, encara més, l’orgullosa consciència de col·laborar, cadascú en la mesura que podia, en un moviment literari. La capacitat de fusionar-se amb la individualitat dels clients, sense, però, haver de sacrificar la pròpia, elevava aquests cambrers molt per sobre de tots els seus col·legues de professió. Costa  d’imaginar  que hagi estat  l’Associació de Cafeters, i no l’Associació d’Escriptors Alemanys, la que els ha assignat els llocs de treball. La successió de cambrers

endevant