Pàg. 11

No és pas per descriure la vida, que aquests éssers sentimentals surten de tant en tant de la closca de cargol del seu suposat jo, sinó tan sols per contemplar amb devoció les sinuoses formes que dibuixen les seves cuirasses. Un sentit de les formes exercitat en els models francesos els mena a experimentar una delectança naïf en les decoracions del seu entorn més immediat, o fins i tot en les de la seva pròpia persona. Hi ha un escriptor que ha tingut un èxit tan gran en el terreny de la moda, que amb tota tranquil·litat podria competir amb la lectora més bonica54. A aquest autor, que des de fa anys treballa en la tercera línea d’una novel·leta, ja que per a cada paraula sospesa diversos vestits, un fabricant de teixits persa li subministra els millors materials. Amb zel infatigable s’aplica a la seva indumentària, i la retoca i retoca fins al detall més delicat i subtil; les seves camises són una meravella, i de tan prolífic que és, en varia els dissenys exòtics a una velocitat increïble. Sempre atent a la bellesa i justesa del seus aspecte, sap com agençar-ho tot al seu voltant per tal de sortir-hi ben airosament. Per exemple, només es deixa veure amb aquells joves la vestimenta dels quals fa joc amb la seva, i llavors la seva ànima es fon completament en l’armonia d’aquesta amistat. Una roba que presenti un bon caient és per a ell tota una experiència i, quan parla, posa una gran cura a donar un ús decoratiu al seu llavi superior. D’aquesta manera embelleix el seu entorn i entapissa confortablement la seva vida.

En el seu cercle li és encomanat un servei extremament delicat. La seva tasca consisteix a inspeccionar l’estat del vestuari de cada literat nou vingut i a realitzar-hi les correccions que calgui. Això, el nostre poeta ho aconsegueix sovint amb un parell de pinzellades característiques. Ara el veiem ocupat a donar ell mateix l’última mà, ara, repartint oportunes instruccions o donant indicacions i consells pràctics; adés completa la bellesa fragmentària d’un vestit per anar amb bicicleta, adés suggereix, amb una mirada de retret, la inviabilitat d’una tela de pantaló. La seva censura lapidària: «això no s’aguanta!», o: «amb vostè no s’hi pot anar!»; la seva lloança categòrica: «no cal tocar-ho». I aquestes crítiques, que ningú no se les prengui a la valenta, ja que ni davant la naturalesa les observacions del nostre poeta són més moderades. Quan veu un paisatge, quasi sempre diu: «això s’hauria d’estilitzar una mica!», i molt rarament concedeix la lloança de «no cal tocar-ho».

 
enrera
endevant