Pàg. 14

El primer que va fer va ser preguntar a un guàrdia la manera d’arribar al teatre, ben decidit com estava a combatre la tradició que representava. Pot afirmar-se que, fins avui, ha vist les obres més importants de Schiller i Shakespeare. Per exemple, en ocasió d’un nou muntatge, va veure Hamlet per primera vegada i, com que no es pot dir que no sigui un crític conscienciós, tingué la prevenció de demanar el text a l’administració del teatre. Llavors, amb el to lapidari amb què li agrada d’expressar la seva superficialitat, va exclamar, segons diuen, endut per l’entusiasme, fins allà on li ho permet la seva dignitat:

- Convé no perdre de vista aquesta Wolter56!

S’ha mostrat contínuament com el crític incisiu, independent, que no fa concessions, ni amb els de dalt ni amb els de baix, i, si bé ell mateix no respecta gaire les normes gramaticals, no en passa ni una quan es tracta de denunciar enèrgicament qualsevol atemptat contra el bon gust. El seu zel reformador va suscitar molta simpatia quan, tot combatent un prejudici molt arrelat, va elogiar la «gran jovialitat» de l’actor Martinelli. Un irònic recalcitrant, no sabia escriure sense cometes, i quan es tractava de fustigar el cèlebre culte vienès als actors, a la impremta les cometes amenaçaven d’esgotar-se; ja que sabia com exprémer a aquest tema infinites pàgines sense suc. Alguns mots estrangers li resultaven tan nous, que es creia obligat a provar d’utilitzar-los una vegada i una altra; així, afirmava sense parar que el senyor Reimers57 parlava «ad spectatores» i que la senyoreta Bleibtreu58 tenia un aire de «cariàtide». En aquestes reiteracions és palesa, sens dubte, l’alegria de dominar, només amb un parell de lliçons, unes expressions que normalment requereixen anys d’estudi. Un dia, en ser-li encarregada la crítica de la Història de la pintura del segle xix, obra de Muther, esdevingué crític d’art. Quan, poc després, va esclatar l’afer Muther i aquest fou acusat de plagiari, es va arribar a dir que l’historiador havia plagiat també el nostre crític. Encara que molt delmat pels deures del periodisme, el literat ha sabut conservar fins avui el seu estil peculiar: en ell no ha minvat gens ni micala frescor jovenívola amb què transgredeix les més elementals regles de la gramàtica. Al principi va haver de lluitar contra la resistència dels tipògrafs, que,  com se sap,  sempre pretenen saber-ne més

 
enrera
endevant