Pàg. 15

que l’escriptor i no dubten a corregir-lo a la mínima ocasió, tot considerant incorrecte allò que és l’expressió individualíssima d’una personalitat artística. Però els correctors ben aviat van aprendre a respectar la peculiaritat del nostre autor, i així el seu talent no va ser ofegat. Sentint-se del tot impune, ara ja no tenia aturador, i el seu estil era ben reconeixible fins i tot en els articles que deixava sense firmar. Quan, per exemple, escrivia que, en superflu afegir-hi a sota les seves inicials. En ocasió de l’homenatge a Sonnenthal59, l’any passat, i fent honor a la importància de l’homenatjat, ens va deleitar amb unes quantes errades genials. Aleshores digué que «els quaranta anys durant els quals l’actor havia servit fidelment el Burgtheater li havien convertit en el representant d’aquesta estimada escena», o que, a Sonnenthal, «l’havien donat a entendre que encara li volien veure representar els seus antics papers». I quan el diari per al qual treballa va portar la notícia telegràfica que «l’aliança sèrbia-montenegrina, juntament dels plans de casament que la condicionen, encara no era una cosa segura», molts van arribar a creure equivocadament que també era ell qui redactava els telegrames. Però això significava exagerar el seu àmbit d’activitat, ja que la seva especialitat era la confusió de pronoms, i no tant de preposicions, i la seva competència es limitava a les seccions de teatre i d’art.

Ningú, però, no pot pretendre seriosament que aquestes peculiaritats gramaticals, i d’altres de semblants, hagin de ser un obstacle en cap carrera literària; quan, de fet, són tan sols els adornaments amb els que un escriptor presenta les seves superficialitats, que el permeten d’influir sobre el lector.

Tot allò que depassa el marc estrictament literari, aquí no ens interessa. N’hi ha que no volen comulgar amb els punts de vista que ell defensa; però no són menys els qui els accepten amb docilitat. Això el reforça en la seva confiança i li infon coratge per a intentar noves gestes. Embriagat pels triomfs d’escena dels seus amics, ara l’objectiu de tots els seus esforços és: «saltar a l’escena!». I, en efecte, ja el veiem esmunyir-se entre els bastidors del Burgtheater.

 
enrera
endevant