Pàg. 19

A aquest cercle de joves que, sense saber escriure, s’han encapritxat a no fer cap altra cosa, se n’hi afegeix un que, polifacètic com és, hi exerceix un efecte saludable, ni que només sigui per variar una mica: ell tampoc sap pintar. No va ser fins als seus anys de maduresa que va començar a donar a la seva incapacitat també una expressió literària, no sense abans haver-se format una àmplia incultura; i molt abans que es parlés d’ell a causa de la seva peculiar relació amb la gramàtica alemanya, ja podia presumir de nombrosos fracassos com a artista plàstic. Per al seu cas, caldria retocar lleugerament aquella dita que sol aplicar-se a tots aquells que pretenen ser bons en dos terrenys: els escriptors saben que no és un bon pintor, i els pintors saben que no és un bon escriptor. En tant que escriptor, durant molt de temps va ajustar-se a l’estil de Linz, que, com se sap, era d’on sortien, des de feia alguns anys, tots els intents de reforma literària. La violència que feia a la llengua alemanya, després d’una curta formació, no té comparació possible. Quan es tractava de saturar de noms estrangers una sintaxi alemanya desfigurada, posava en evidència el mateix mestre. Algunes de les seves frases són inoblidables. L’escàndol causat per un afer de separació i per l’arborada protesta feta pública per l’heroïna contra el seu acusador va assolir el punt màxim de sensacionalisme quan el nostre escriptor agafà la ploma i va escriure aquestes paraules definitives: «El tribunal on ha presentat les seves denúncies porta molts anys suspès com una espasa de Damocles sobre el cap dels processats». En un breu article, escrit en ocasió del setantè aniversari de Hanslick68, i que va provocar que s’esgotés tota la tirada del seu diari, va escriure: «Hanslick va néixer a Praga, però ben aviat anà a la recerca del seu futur». Hi exalçava el folletinista amb les paraules següents:

«Quan ell agafa la ploma, la secció lleugera del diari, on l’esperit pot refer-se de la solemne gravetat de l’editorial i de la serietat de les pàgines de política, i on pot vagar per camps assolellats mentre es deleita tot aprenent, ofereix a gavadals tot allò per què ha estat creat el fulletó. I si algú provés d’explicar com és possible que ell se’n surti tan bé allà on tants escriptors transformen els mots enginyosos i la sàtira irreverent en quelcom mortalment avorrit, no li seria gens fàcil de trobar cap comparació que l’ajudés.»

enrera
endevant