Pàg. 4
descriure l’estil peculiar de Schnitzler. Aquí ve a tomb la remarca càustica de Julius Bauer15, d’una comicitat subtil però inequívoca: «un petit funcionari no té res, però ho té amb una confiança plena». Ell vol fer de vividor, però amb accent vienès, no segons les tècniques franceses, tal com les pot haver apreses d’un Pierre Blanchard o d’algun altre francès el nom del qual només jo conec, fora potser de Ferry Beraton16, qui, d’altra banda, el coneix només gràcies a mi. Es tracta de l’art dels nervis, sortit dels nervis i adreçat als nervis, i us fa pensar en Berti Goldschmidt17 i en la psychologie blassée de Stendhal i Huysmans, des dels germans Goncourt fins a Loris18 i Maurice Barrès, passant per Lavedan19 i Portoriche20. És un art amb un nas finíssim per a les olors de les coses, un art que és com les restes de xampany i que té el tacte aspre i acaronador de la vella seda descolorida, però que sempre conserva un deixant de la familiaritat vienesa de Canaletto21. Crea atmosferes lànguides, que tenen un punt de Watteau i de Fragonard22, amb aquella gràcia delicada de les formes i amb uns contorns vagament insinuats, d’un traç dèbil, com mancats de decisió. Però encara es troba en estat d’ebullició. El seu art busca l’armonia. En queda un residu, de tot això. Són les frases curtes. No les puc sofrir. Són impulsos que s’agombolen, fogosos, impetuosos, destarotats, i que fan pressió. Però l’infal·lible plasmador de vivències íntimes, que l’art exigeix, no triga a imposar-se. I ara, la representació. No hi ha gaire cosa a dir. Poques coses hi són reeixides. La Sandrock23 va ser, una altra vegada, una exquisida meravella de pura força i bellesa. Però el seu art majestuós estava sol. Només el senyor Nhil24 pot comparar-se amb ella; potser també Giampetro25, que va anar guanyant en confiança, i Tewele26, només que es desfés del seu to nasal. Pel que fa als altres, no vaig poder evitar de pensar en Iglau27 i Leitomischl28. Va ser un espectacle vergonyós i ofensiu. Es troba molt a faltar la feina del director. Els impulsos artístics s’esgarrien. Ni Kadelburg, amb tot el seu talent de tapissador, no podia ajudar. Hauria estat més convenient el bon ofici del gran Martinelli29, amb la seva tècnica sàvia i atrevida. Les pretensions del senyor Kutschera30 eclipsen tots els seus personatges. Mai no podré oblidar ni superar els plors i gemecs de la senyoreta Hell31. No és per res que ara la casa s’estima més de recórrer a la Bauer32, jove i amb molt de talent, una noia encantadora, pàl·lida, commovedora, abans que a la seva col·lega d’edat més avançada.
 
enrera
endevant