Pàg, 5

Però, en canvi, bé val la pena l’actuació del senyor Broda33 fent de Moritzky34. Tot Viena hauria d’anar a veure’l. La seva manera de posar-se dins de la pell del personatge de Moritzky és quelcom completament nou, que supera l’espanyol Vico i l’holandès Boomeester. Ell va aportar la redempció i la consagració de la nit. En ell, hi ha una bona part de Kainz35 i fins una part secreta de la Duse36. Em falten les paraules. Però caldria trobar la fórmula per expressar les vagues i confuses sensacions que suggereix l’art inaudit del Broda.»

Amb cada una de les seves crítiques, es produïa al país una inundació de nous noms propis. Les celebritats artístiques que introduïa, només les coneixia de nom; sovint, n’havia llegit el nom en programes de mà de teatres espanyols o en cartells de carrer portuguesos. Encara avui sap com donar a fets inverificables l’aparença de coses viscudes, i com empescar-se vincles de causalitat profunds per a allò que ell mateix mira d’instaurar. És - per dir-ho, com fa ell, com Goethe - un enorme arxiu que ell no domina, sinó que el domina a ell.

Com a crític, ben aviat va atraure l’atenció general. Interessava. Encara que no sempre s’estigués d’acord amb el seu parer, tothom reconeixia que era un d’aquells personatges que aporten observacions aclaridores i que, prescindint del tot del desconeixement dels altres, en tenen prou amb els propis prejudicis. L’impressionisme superficial que conreava aquest crític tastaolletes resultava amè; la manca d’humor, que dissimulava una rara absència de criteri, per bé que la deixava entreveure subtilment, agradava, així com també les seves desaprovacions, que no eren en absolut atacs consistents, sinó tan sols vagues improperis. Encara l’aplaudien quan protestava contra el bon gust, a la manera d’un estudiant que, per esbravar-se, esgarrinxa amb el seu bastó les persianes de les botigues. D’aquesta manera es rabejava a base de bé i es fumia dels guardians de l’ordre literari.

L’Sturm und Drang fou rellevat un bon dia per la distinció weimariana37. Havia arribat per a ell el temps de la maduresa, les seves paraules transmetien una afectada agradositat, i en els preceptes que des de la seva altura deixava caure sobre el jovent del país s’expressava una «bella bondat». Sens falta, aquesta joventut va decidir no ser menys que ell, quant a maduresa, i de seguida els més joves parlaven ja dels «joves artistes»; i quan va aparèixer la primera obra d’un autor de dinou anys, un mesenes que en tenia vint va exclamar:

enrera
endevant