Pàg. 8

No és estrany que la novel·la agradés al descobridor. Va comparar l’autor amb Goethe, a qui va tenir novament ocasió de retre homenatge, i va alegrar-se d’arribar a comprendre el mestre, que coneixia tan malament, a través de la sobrevaloració del diletant, que tan bé coneixia. Goethe subministrava al Cafè Griensteidl els materials per a construir una jove celebritat i la fraseologia per a forjar un nou art. El principi estètic de «extreure el general del particular» i de «elevar el cas individual a allò etern»45, invocat tantes vegades per a les causes més diverses i declarat ostentosament com a lema modern, ara era aplicable a l’última sensació literària, ja que el senyor de Linz pretenia reclamar l’interès general per a una particular manca de talent i va saber elevar un destret singular a allò etern.

En el temps a venir, Goethe encara havia de prestar-li més d’una vegada importants serveis; l’arxiu del senyor de Linz va créixer, va desenvolupar-se, va madurar. Encara avui sol utilitzar, contra el naturalisme que antany havia defensat, la coneguda anècdota del gos camacurt46, i quan va aguditzar-se la qüestió de la propietat literària, va creure que podia recolzar-se en Goethe per fer una apologia del plagi com a fenomen artístic47. El robatori literari fou autoritzat en un decret del 20 de juny del 1896, satisfent així l’antiga reclamació dels clients comunistes del Cafè Griensteidl. La llibertat de censura i la supressió de la prohibició de la venda de llibres a domicili difícilment haurien resultat tan benèfiques per a la producció literària local.

Pot afirmar-se sense por d’equivocar-se que el cercle d’influència del senyor de Linz s’estenia a tres o, a tot estirar, a les hores més concorregudes, a quatre taules del Cafè. A partir de la taula del costat del mirall de la dreta, la seva popularitat començava a remetre. Aquí és on s’apostaven aquells literats que, renitents a acceptar incondicionalment la seva absolutista dictadura del gust, aviat se’n van apartar per a establir-se com a fatxendes independents. Tanmateix, calia ser molt desagraït per a oblidar la influència d’aquell senyor, que, quan no advocava directamenta favor de la ineptitud, preparava el terreny per a futures mediocritats. Mentre ell treballava en la sobrevaloració de nous talents, els qui anteriorment s’havien beneficiat d’aquest impuls seguien el camí del propi desenvolupament. I no els va ser gens fàcil. Prou energia havien hagut d’esmerçar per a conquerir la seva actual neurastènia; self-made-men de l’antinaturalesa, l’esforç que els havia costat el seu esnobisme ara els passava

enrera
endevant