La fúria anticristiana.


Jordi Llovet,
El vostres clàssics,
El País.
15 juliol de 2004

Si no fos que falten només quinze dies perquè, abans de l’agost i la peresa, m’acomiadi dels lectors amb l’article tradicional dedicat a la novel·la més benvolent, més cordial, més generosa,  i, en definitiva, el llibre més cristià que s’hagi escrit d’ençà dels Evangelis, és a dir, Els papers pòstums del club Pickwick, de Dickens, dubto que m’hagués engrescat a parlar avui d’un llibre que es troba veritablement als antípodes d’aquest esperit, que és l’esperit que, per bé o per mal, ens ha fet a tots nosaltres. Em refereixo a un dels últims escrits de Friedrich Nietzsche, L’Anticrist, que acaba d’editar-se en català. Com sap tothom, aquest filòsof alemany –que tres mesos després d’acabar la redacció del llibre va entrar en la darrera i més clínicament folla etapa de la seva vida-, no va tenir mai una gran consideració per la religió cristiana, entre altres raons –com explica la seva formació com a filòleg hel·lenista- pel fet que va sentir sempre una admiració il·limitada per aquelles èpoques de la història d’Europa, entre Sòfocles i l’emperador Constantí, en què l'aristocràcia espiritual estava molt ben vista, i posseïa la seva moral, la seva estètica i les seves rigoroses formes de públic regiment i endreçament de la publicitat.

D’aquí es podria concloure, i ens equivocaríem, que Nietzsche va sembrar la llavor per a la restauració de la “religió dels més forts” que s’amaga –sense una doctrina clara, d’altra banda, xerrameca solament- darrera dels propagandistes i els ideòlegs del Tercer Imperi: dir això seria una injustícia molt gran envers l’autor, i equivaldria a ignorar que va ser la pèrfida de la seva germana, Elizabeth, qui va trivialitzar el riquíssim pensament nietzscheà per a glòria i utilitat de la colla d’assassins que tots sabem. No es això: Nietzsche, al costat de Schopenhauer, de Freud, de neomarxistes com Walter Benjamin o Hannah Arendt i poca cosa més, és el representant de la veritable última instantània del gran pensament europeu que, amb l’empenta del Renaixement i després de la Il·lustració i un punt de romantisme, maldava per aconseguir, justament, que Europa no acabés tan malament com va acabar.

Nietzsche va pretendre en aquest llibre, senzillament, acompassar la seva fúria  com a pensador absolutament independent –independent, sobretot, de tot dogmatisme apriorístic, de tota fe amb els ulls tancats creguda- amb la potència amb què el mateix cristianisme es va escampar per Europa fins a convertir-se en el rerefons d’una moral, segons ell, més pròpia dels esclaus i els mediocres que d’aquell superhome que ell va pregonar, no pas –repetim-ho- com a res que tingui a veure amb la superioritat dels nazis, sinó amb la “voluntat de poder” entesa com a força per exercir lliurement la nostra sobirania en el terreny del pensament, l’acció, la moral i la història. Si els Evangelis no haguessin estat tan carregats de bones intencions, tan proclius a generar allò que Goethe va dir-ne “ànimes belles” –les nostres benemèrites i entendridores mestresses de missa i comunió, grandioses fet i fet-, llavors Nietzsche potser no s’hauria vist empès a escriure coses tan brutals, en aquest llibre que ressenyem avui, com ara:  “L’Església cristiana és la més gran de totes les corrupcions imaginables” (pàgina 165), o, el que és pitjor si no s’explica bé: “Fer un heroi de Jesús! Parlant amb el rigor del fisiòleg, aquí seria més pertinent una paraula ben distinta: la paraula idiota” (pàgina 118); afirmació que s’ha d’entendre: a) en un sentit etimològic, és a dir, persona que viu entotsolada en un món i unes creences pròpies, sense ser capaç de dialogar amb cap alteritat (els fariseus, en aquest cas; aquells que el van portar a la creu, per la qual cosa Nietzsche és el primer que considera Jesús l‘únic cristià de debò que mai hi ha hagut); i b) en el sentit dostoievskià (perquè aquest va ser l’escriptor contemporani seu que, de lluny, va interessar-li més), és a dir, persona que es desmarca d’una opinió comuna en nom de l’esforçada legitimació de la digna, imprescindible, excèntrica singularitat.

Sigui com vulgui, és clar, el llibre xocarà tota mentalitat missaire i pudibunda: no ha d’estranyar-nos que el publiqui una casa editorial que es diu Llibres de l‘Index, perquè si hi ha un llibre que mai no hauria desaparegut del ja difunt Index Librorum Prohibitorum vaticà, aquest llibre és l’Anticrist, de Nietzsche.

            Però vull fer, per acabar, esment de la particularitat d’aquesta primera edició catalana del llibre que ens ha ocupat: una  edició com aquesta –amb tot l’aparat extraordinari que hi ha posat Antonio Morillas, des del pròleg i els centenars de notes, fins a las taules utilíssimes; i amb una traducció del cos central del llibre, o sigui, el text de Nietzsche, en pulcre català de Marc Jiménez-, una edició així de bona i de completa no existeix en llengua castellana, i dubto molt que existeixi en francès, anglès o italià: en alemany potser sí, gràcies a la impagable feinada dels editors Colli-Montinari, que són,  precisament, els primers que van gosar restituir filològicament l’original de Nietzsche i van transcriure, al capítol 29 del llibre, aquest famós “idiota” aplicat a Jesucrist que les intel·ligències ben pensants de l’Alemanya –protestants al damunt, biaix del cristianisme que a Nietzsche li causava una especial i irreductible repugnància-  havien eliminat sistemàticament en les seves edicions.

            En fi, fidels lectors: si avui heu quedat potser garratibats, o esborronats, o esfereïts, demano excuses: ja us rescabalaré d’aquí a dues setmanes amb la bondat tendríssima de Dickens i el bon Pickwick, cristians tots dos, més bons que el pa acabat de coure.

 

www.marcjimenez.com
Autors llengua alemanya
Nietzsche
L'Anticrist