enrera
34
endevant

Si alguna cosa entenc d’aquest gran simbolista és que només va tenir per realitats, per “veritats”, realitats interiors, — que la resta, tot allò natural, temporal, espacial, històric, ho entenia només com a signe, com a ocasió per a paràboles. El concepte “Fill de l’home”248 no és una persona concreta que pertanyi a la història, no és cap realitat singular, irrepetible, sinó un fet “etern”, un símbol psicològic deslligat del concepte de temps. El mateix val, i en el sentit més elevat, pel que fa al Déu d’aquest simbolista típic, pel que fa al “Regne de Déu”, pel que fa al “Regne del cel”, pel que fa a la “filiació divina”. Res és menys cristià que les rudeses eclesiàstiques d’un Déu com a persona, d’un “Regne de Déu” que ha de venir, d’un “Regne dels cels” al més enllà, d’un “Fill de Déu” com a segona persona de la Trinitat. Tot això s’adiu a l’evangeli — ja em perdonareu l’expressió — com un cop de puny al seu ull — ¡oh, en quin ull!; un cinisme històric universal en l’escarni del símbol ... Però és evident — no per a tothom, ho reconec — a què s’al·ludeix amb els símbols de “Pare” i de “Fill”: amb la paraula “fill” s’expressa l’accés al sentiment de transfiguració global de totes les coses (la benaurança), amb la paraula “pare”, aquest sentiment mateix, el sentiment d’eternitat, de perfecció. — Em fa vergonya recordar el que l’Església n’ha fet, d’aquest simbolisme: ¿o no ha dreçat una història d’Amfitrió249 en el llindar de la “fe” cristiana? ¿I, a sobre d’això, un dogma de la “immaculada concepció”250? ... Però el que ha fet amb això ha estat macular la concepció — —

El “Regne del cel” és un estat del cor — no pas una cosa “per sobre de la terra” o que ve “després de la mort”. En l’evangeli manca el concepte sencer de la mort natural: la mort no és cap pont, cap trànsit, hi manca perquè pertany a un món del tot diferent, tan sols aparent, útil només com a símbol. L’“hora de la mort” no és cap concepte cristià — l’“hora”, el temps, la vida física i les seves crisis, per al mestre de la “bona nova” no existeixen ... El “Regne de Déu” no és res que s’hagi d’esperar; no té un ahir ni un demà passat, no vindrà en “mil anys”251 — és una experiència en un cor; és a tot arreu, no és enlloc ...